dimecres, 20 de juliol del 2011

Y tú... qué tienes que decir..???

Dicen que cuando escribes vacías el alma...

Dicen que la vida es demasíado corta para vivirla con los ojos cerrados...

Dicen que búscando lo mejor se pierde uno lo bueno...

Dicen que nada es seguro y todo es posible...

Dicen que con la verdad se va a todas partes y que la mentira tiene las patas muy cortas pero llega antes....

Dicen.... dicen... dicen....

Cuando escribo es cierto vacío el alma, la libero, saco al exterior aquello que llevo dentro, lo que siento, lo que padezco, lo que me atormenta, lo que me hace vibrar, reir, llorar, soñar... en definitiva ser, estar, seguir viviendo....

Me he vacíado tanto en estos últimos meses que ya solo me queda el envoltorio.

Mis ojos han dejado de ser complices del entorno, mi mirada sigue perdída en una galaxia infinita,tejiendo lunas......

Mi corazón sigue latiendo pero roto en mil pedazos ahora desafina, mi rostro se desdibuja pero ansía recobrar la añorada sonrisa, aunque sea triste.....

Dicen... dicen... dicen.....

Y yo, qué digo...???

Digo que volveré a vaciarme una y mil veces más por qué esa es mi esencia y no tengo remedio...

Digo que jamás he cerrado los ojos para no vivir, que siempre los mantengo despiertos para no perderme nada....

Digo que lo bueno se hace esperar y que por eso siempre llego tarde...

Digo que para qué mentir....?? Si al final uno sólo se engaña a sí mismo...

Digo que sigo aquí, luchando, sintiendo,añorando,amando, pero buscando siempre el camino que me abra la puerta de un sueño escondido...

Dicen... dicen... Dicen... por ahí....

Y yo te pregunto:

Y tú... qué dices...???

.

Tejiendo Lunas.....

Y aquí sigo tejiendo lunas cada noche al son de mi palpitar...

y aquí sigo contando estrellas, búscando tus ojos, en una de ellas, para que me hagan un guiño para continuar.

y aquí sigo perdida en mi cielo, trazando esa estela en una galaxia infinita.

tejiendo lunas, contando estrellas...

sabes...?

Sigo tejiendo lunas cada noche, sigo contando estrellas que me hagan brillar, sigo velando tus sueños esperando el alba....

Hoy la luna me cuenta, que ha visto llorar al sol entre las nubes y que cada lágrima destila una pena.

Hoy la luna me cuenta, que mientras yo la siga tejiendo, un mar de estrellas acudiran para velar tu dormitar...

Hoy la luna me cuenta, que el cielo está despejado, que las nubes se han marchado y que los primeros rayos de sol le piden paso...

Hoy la luna me cuenta, que el latir de mi corazón tiene esa fuerza.

Hoy la luna me cuenta, que mientras mi alma sigue tejiendo lunas, el universo conspira para regalarme un sueño....

Así que hoy, como todas las noches, seguiré tejiendo lunas, contando estrellas, búscando tus ojos, velando tus sueños...

Tú, sólo déjate llevar....todo lo demás déjalo en mis manos......

Tejiendo lunas...

contando estrellas....

velando sueños......

Como te echo de menos invierno......

A mí que nunca me gustó el frío...

como te echo de menos invierno...

A mí que nunca me gustó el frío, como echo de menos tus risas, tus ansias, tu calor.

A mí que nunca me gustó el frío..

Echo de menos esas largas noches frente al teclado, cuando decías

No quiero dejarte amor....

A mí que nunca me gustó el frío...

descubrí su lado mágico, su candor, su ilusión....

A mí que nunca me gustó el frío..

como te echo de menos invierno....

Por qué mi alma nunca voló tan lejos,

por qué mis ojos dejaron de irradiar dolor,

por qué la sonrisa volvió a dibujar mi rostro,

por qué de nuevo volví a sentir calor...

Por qué...... por qué hay mil y una razones más, que no voy a enumerar y cada cual mejor...

A mí que nunca me gustó el frío...

Como te echo de menos invierno.....

.

DEJA QUE ME QUEDE UN POCO MÁS.....

Deja que me quede un poco más hasta que pase la tormenta...

Deja que te cuente que hoy estoy ausente.

deja que te diga, que hoy mis nubes son más negras.

deja que me quede acurrucada en tu mente....

Deja que el relámpago me atraviese

deja que el trueno grite

deja que la lluvia se lleve lo que hoy perturba tu mente...

Deja que me quede.....

Sólo un poco más hasta que pase la tormenta...

Deja que te diga que hoy quiero perderme el la profundidad de tus ojos

Deja que te cuente que necesito de tu abrazo para no permanecer ausente...

Deja que mi corazón grite.

Deja que mi mente vuele

Deja que mi alma te susurre cuanto se alegra al verte...

Deja que me quede un poco más....

Sólo hasta que pase la tormenta...

Deja que te cuente que se siente..

Deja que te diga...

Deja que me quede....

.

CUANDO SIENTAS QUE NO PUEDES MÁS......

Cuándo sientas que no puedes más, que te quedas sin aire,que el corazón se te acelera, que te tiemblan las piernas y que te has quedado sin voz....

Gritaaaaa!!!.

Cuándo el miedo se apodera de tí, te paraliza, te deja sin capacidad de reacción, acción o pensamiento,

tómate tu tiempo, pero revélate.

Cuándo sientas que los problemas se amontonan, te bombardean como si fueras un imán, hasta aniquilar tus sentidos; parate, reordena y prioriza.

Cuándo parece que a cada paso que das, retrocedes diez.

Cuándo parece que llueve en todos y cada uno de tus días.

cuándo parece que ya nada merece la pena.

Cuándo parece que al otro lado no hay nadie que quiera escuchar.....

Cuándo sientas que no puedes más....

Sonríe,inspira todo el aire que seas capaz de atrapar,busca dentro de tí, siéntete y escuchate.

Sólo tú eres capaz de reencontrar esa fortaleza interior.

Sólo tú puedes luchar con tus miedos, enfrentate a ellos, plantales cara y vencerlos.

No te rindas.

Cuándo sientas que no pudes más.....

Sí, si puedes, confía en tí y sigue tu instinto, rodeate de aquellos que con un simple gesto te dan aliento

Y recuerda:

Cuándo sientas que no puedes más....,

que incluso los aviones se elevan contra el viento....:

CUANDO NO HACE FALTA ROBARLE AL SILENCIO UNA SOLA PALABRA.....

A veces el silencio lo es todo......

Sufrimos en silencio, nos miramos en silencio,pensamos en el más absoluto de los silencios,aunque reine el ruido a nuestro alrededor.

Indudablemente puede ser una respuesta en sí misma y es de las que más duelen......

Otras veces, los silencios hablan por sí solos, se expresan, nos llegan, se sienten....

Hay miradas que expresan silencio, esas miradas profundas, fijas en un punto sin retorno.Parece como si exploraran el horizonte de un mar profundo....

A ese tipo de miradas yo las temo, imponen respeto,despiertan el miedo,ese miedo que ni sabemos que tenemos pero que aflora cuando las contemplamos porqué nos asaltan las dudas.

Otras veces el silencio es agradable, apacible, tranquilo ,envolvente ,parece como si te acariciase el alma invitandote a dejar volar tu mente....

Pero el silencio por excelencia, el silencio que adoro ,en el que siento que todo fluye, es ese silencio entre dos miradas que se encuentran.....

Es ese mágico momento, al que no hace falta robarle una palabra, por qué son todas y ninguna.

Por qué no hay palabra que pueda superar la sensación de comprender lo que pasa.....

Sólo sientes ,la piel se eriza, el corazón se acelera, tus ojos brillan como nunca y el dibujo de tus labios es la mejor de las sonrisas....

Ese silencio mágico ,penetrante, que te arrastra, que te absorbe ,que te invita a volar....

Ese silencio al que no hace falta robarle una sola palabra....

.

TODO LO QUE HARIA SI PUDIERA DETENER EL TIEMPO.....

Si pudíera detener el tiempo, me quedaría en ese instante mágico en el que la piel se eriza y el corazón se sale del pecho.

Si pudíera detener el tiempo, me quedaría a vivir en tu sonrisa en cualquiera de sus formas, por qué todas y cada una de ellas me invitan a soñar....

Si pudíera detener el tiempo, sería el momento en que fundida en tu abrazo me sentí protegida.....

Si pudíera detener el tiempo, no buscaría un mañana, por qué sería hoy, en este preciso instante.....

Olvidaría la ansiedad, la espera, la respuesta, la melancolia,la indiferencia,los silencios...

porqué si pudíera detener el tiempo, sin duda alguna, lo detendría en ese preciso momento, en que tu sonrisa despertó la mía...

Ayyyyyy!!!!!!!!!!!.Si pudíera detener el tiempo......

¿ Cuántas cosas no harías...???

Creo que hoy es un buen momento.... ¿ Me ayudas a detener mi tiempo...?

Solo tienes que cerrar tus ojos, escuchar tus latidos y sentir tus emociones....

Solo tienes que dejarte llevar, dejar de pensar, dejar de luchar y respirar al compás....

¿ lo has logrado....?. Yo Sí !!!

Hoy, solo hoy, por un instante mágico he detenido el tiempo.....

.

YO Y MI OTRO YO......

Hoy No, hoy no vuelvas a decirme que No.

Hoy no lo soportaría ya....

El tiempo es demasíado lento para el que espera, y tan rápido cuando te tengo...

Hoy no, no me digas de nuevo que no....

No me vuelvas a inventar excusas, que ya no sirven, tontas, absurdas y sin sentido.

Hoy no.... por favor... ya no....

¿Dónde quedó esa ilusión que me iluminaba el rostro? ¿ dónde quedaron tus dudas?

Dónde me dejará el tiempo, ese tiempo lento imposible de parar y tan agónico....

¿A dónde te has ido ilusión?. Vuelve necesito sentirte de nuevo, resolver mis dudas, mis ansiados por qués.

Frente a mi te veo, vas, vienes, desapareces y cuando creo que te alcanzo, todavía te alejas más.

Cara a cara, frente a frente, yo y mi otro yo......

Yo te hablo y no respondes, y sigo aquí esperando a que regreses, a que volvámos a ser un único Yo.

Hoy no, no me digas que no, que no quieres, que no puedes, que no estás, que deambulas.....

te has llevado mis dudas, mis respuestas, mis por qués y con ellas la ilusión.

Hoy es mi alma que te grita, ya no es mi corazón.....

búscame o deja que te encuentre, pero por favor......

Hoy no vuelvas a decirme que No.......

.

DESDE LA VENTANA DE MIS SUEÑOS....

Desde la ventana de mis sueños hoy he vuelto a verte.....

Tenías esa sonrisa tan amplia, qué lleva incorporada sin duda alguna, ese ejjeje.. característico

Esa mirada de ojos oscuros y brillantes que son capaces de voltearme el corazón en décimas de segundo

y sentir que pierdo el mundo de vista....

Desde la ventana de mis sueños, hoy he vuelto a soñar despierta......

Por qué sábeis, cuando uno sueña, no hace más que proyectar sus más profundos anhelos, aquellos que guardamos com esmero y nadíe más conoce, porqué nos haría demasiado vulnerables a los ojos ajenos.

Pero hoy desde la ventana de mis sueños he vuelto a verte, a saber de tí, a impregnarme de tí.....

Tenías esa mirada profunda, entre esquiva y retraida,pero firme, parecída a la de un niño que desea algo con todas sus fuerzas, pero qué no se atreve a pronunciar en voz alta....

Tan sólo espera que lo mires y sepas leer en sus ojos.

Hoy he vuelto a verte de nuevo, en la ventana de mis sueños y me he dejado llevar, por tu sonrisa, por tu mirada, por ese aire de ésto no va conmigo.....

Y sabes..... esa sonrisa ha acabado por atraparme.....

.

TODO Y NADA .........

Y de repente una lágrima resbala por mi mejilla y un gesto incómodo cambia mi rostro.

a esa lágrima le sucede otra, una detrás de otra resbalan acelerando el ritmo........

unas van a morir en mis labios, otras se precipitan mejilla abajo.

Una de ellas llega a besar mis labios y éstos al descubrir su sabor amargo preguntan.¿ por qué lloras??

Por todo y por nada........

No entiendo!!!!. ¿Cómo se puede llorar por todo y por nada?.

Yo solo soy una lágrima, deberías preguntarle a mis ojos, pues son ellos quines me dejan caer y deslizarme.....

Los ojos al oir a la lágrima, responden: No, no somos nosotros. Nosotros tan solo os vertemos, el impulso que las mueve, viene de dentro, de lo más profundo, de lo más intenso....

Y a la par, la lágrima y los labios preguntan: ¿ Y dónde está eso???

creo que sale del corazón, de un corazón triste, que a menudo se pregunta todo y nada...

¿ Corazón triste??. Preguntémosle entonces.

éste al oirles, da un vuelco y les responde:. mi latir no va al compás, un día está acelerado y lleno de esperanza y al siguiente desciende al ritmo de la melancolia.

Todo y nada, dos emociones que sentidas por separado pueden hacerte esbozar la más amplia de las sonrisas, o el más amargo de los llantos, pero qué cuándo se sienten al unísono, solo provocan ganas de llorar, lánguidamente para vaciar el desconsuelo.......

Corazón, ¿ Como podemos ayudarte...???

No podéis, sólo otro corazón con la sufiente fuerza puede alegrar el mío......

.

A VECES SIMPLEMENTE A VECES......

A veces simplemente estamos tan absortos en nuestro mundo, que olvidamos que el resto existe. Muchas veces no nos damos cuenta de lo que en realidad importa y de lo que ya ha dejado de importar, así como que hay personas a nuestro alrededor, que aunque no las veamos, o simplemente no les demos importancia en su justa medida, siguen estando ahí, en silencio y velando por nosotros.

A veces simplemente necesitamos desconectar de la rutina diária, de los problemas diários, de los amigos, de qualquier cosa que nos mantenga atados y anclados en el hoy, en el ahora.

A veces simplemente nesesitamos soñar, volar a ese mundo interior que todos tenemos y algunos desconocen, ese mundo que solo compartimos a veces con alguien simplemente especial o no.

A veces simplemente a veces ejercemos ese derecho al egoísmo más puro y excluimos a todos de todo aquello que pensamos, soñamos, o sentimos.

A veces simplemente a veces, una tiene esa extraña sensación de abrir por un momento el corazón y el alma y vaciar aquello que llevamos dentro, simplemente hay que tener cuidado en el cómo y a quién.

A veces simplemente a veces, necesitamos ser escuhados, tener la convicción que siempre hay alguien del otro lado con el que poder contar sin limitación.

A veces simplemente a veces, que te tiendan una mano es suficiente, aunque pocos son capaces de agarrarse a esa mano y muchos la rechazen.

Sea como sea simplemente a veces, agradecemos aunque duela que no nos regalen los oidos.

A veces simplemente a veces, hay que ser valiente, decir lo que piensas y actuar asumiendo las consequencias.

A veces simplemente a veces, los dias lluviosos son necesarios para apreciar los días de sol.

A veces simplemente a veces, me gustaria no tener que necesitarte, pero me encanta saber que aún ausente si te necesito puedo contar contigo.

Y ahora obvio el simplemente a veces, para que entiendas, que estoy y estaré, no simplemente a veces, si no siempre cuando necesites esa mano que te tiendo, sólo debes agarrarte a ella y dejarte llevar. Todo lo demás no importa............

.

DÉJAME CAMINAR DULCEMENTE POR TU VIDA

Déjame caminar dulcemente por tu vida

sin que mi presencia disturbe tu andar.

Déjame aliviar tu mente cansada

como si conociera cada uno de tus pensamientos.

Déjame que te abrace para darte mi consuelo

sin que esto te quite tus propias fuerzas para continuar.

Déjame enseñarte la belleza de este mundo

así compartimos la alegría de conocerlo juntos.

Déjame ser el viento que lleve el espíritu a tu morada

sin que mi presencia perturbe el mensaje que necesitas escuchar.

Déjame estar allí contigo para darte mis fuerzas

porque se como ayudarte a alcanzar los sueños que tanto anhelas.

Déjame ser el agua dulce que bebes

porque se como apagar tu sed.

Déjame estar en tu mente

sin que esto disturbe la paz de tus pensamientos.

Déjame ser las flores que crecen libremente en tu jardín

para rodearte de dulces fragancias y de néctar.

Déjame ser la quietud de tu mundo al anochecer

porque comprendo tu necesidad de encontrar la calma.

Déjame estar allí

para escuchar las palabras que salen de tus labios

sin malinterpretar lo que tu corazón me desea decir.

Déjame ser la sonrisa en tu mundo

porque comprendo tu necesidad de sonreír.

Déjame estar allí

cuando descubras la belleza del mundo

porque se que necesitas compartirlo

con un alma parecida a la tuya.

Déjame ser tu inspiración

sin que esto te lleve a dejar de ser quien eres.

Déjame pasar dulcemente por tu corazón

porque soy la única que te puede dar tanto amor.

Déjame ser las palabras de las canciones de amor

porque se que necesitas cantar con tu corazón.

Déjame estar allí, en la soledad de la noche

y jamás te sentirás solo.

Déjame ser incondicional contigo

porque se que amas la libertad de espíritu.

Déjame ser quien comparta tus verdades

sin temor a tu honestidad.

Déjame ser aquella con quien compartas tu amor

sin negarte el derecho a darme lo que necesitas dar.

En otras palabras....

Déjame pasar dulcemente por tu vida.

.

FENT BALANÇ

A poques hores de tancar l´any, és moment de fer balanç, i malgrat tot el que he viscut aquest any, puc dir què em quedo amb els bons moments pel record, què han estat pocs però intensos, he conegut gent entranyable, he recuperat amics oblidats, n´he perdut d´altres i el més important, alguns dels que ara puc dir què sou AMICS en majúscules, he anat tancant ferides, i he aprés dels meus errors, amb aquest any que ara acaba deixo enrera tot allò que no em serveix, què no em fa feliç, què fins ara no em deixava caminar, lo millor d´aquest any....... aquests últims quinze dies......!!!

Per això què a partir d´ara, què les llàgrimes només serveixin per netejar l´ànima, per què el somriure sigui l´estandart dels vostres dies, per què no perdeu mai la capacitat d´estimar i d´emocionar-vos, per què les vostres il.lusions per rares o extranyes què us puguin semblar us guiin en el camí de la vida....

Per tot això i per molt més, malgrat tot i a tots els què he perdut pel camí, per aquest any NOU només us desitjo molta salut, moltes ganes per seguir lluitant i una miqueta de sort, per mi i per tots els que estimo què sou molts.

Gràcies als que sempre hi sou, i als què no sent- hi físicament us porto dins del cor.....

Feliç entrada d´any 2011 a a tots!!!!!!!!!!!!!.

MONTSE.

.

AMB ULLS DE NENA.....

Un nen sempre pot ensenyar tres coses a un adult: A alegrar-se sense motiu, a estar sempre ocupat en alguna cosa i asaber exigir amb totes les seves forces allò què desitja.

És en dies com els d´avui, què som capaços de reviure, sensacions, sentiments i records passats, a través dels seus ulls, d´aquests ulls brillants, riallers i ingènuus, tan transparents què ens hi veiem reflectits.

Sé que el el Nadal, no agrada a tothom, sobretot a aquells, que els fa recordar a tots els èssers estimats què avui ja no hi són, hi ha una barreja d´emoció i sentiment que ens desconcerta, que som incapaços de controlar i senzillament per això, voldríem què ja hagués passat tot.

A mi, malgrat tot això, el Nadal m´agrada, per què em desperta aquella nena que porto dintre, aquelles il.lusions i anhels, aquella inocència tan cara de veure ara, desperta en una paraula la màgia.

I si, trobo a faltar als que ja no hi son, però ja no els ploro, els recordo amb carinyo, els faig partíceps de la meva conversa i els pico l´ullet amb picardía, perquè sé què son aquí , amb mi i estan contents de veure´m. Així què us convido a reviure aquesta nit, amb els vostres ulls d´infant, a deixar-vos portar per la màgia, ni què sigui per un instant.............

Perquè avui és Nadal al meu cor. Son petits detalls tot el que em queda,com queda al jersei un cabell llarg.....vas dir que mai més tornaries, el temps pacient ha anat passant...,

És nadal al teu cor quan somric content de veure´t, quan la nit es fa més neta quan m´abraço al teu cos, i les llums de colors m´il.luminen nit i dia les encen el teu somriure quan et parlo amb el cor.......

Saber-se Escoltar

A vegades, som incapaços de tirar endavant, per qué estem massa capficats en els problemes diàris, i potser ja ens està bé això. Em refereixo a qué mentre li donem voltes a situacions sense cap mena d´importància, oblidem el veritable problema de fons.

Ens distraiem en altres coses per no haver d´afrontar allò que de veritat importa.

Molt poques vegades som capaços de serenar-nos i escoltar-nos, segurament si ho féssim més sovint, tot deixaría de ser a voltes tant complicat. Així qué, no importa a on siguis, ni el que et diuen que has de fer; sempre que tinguis algun dubte, descansa un moment i escolta el qué et diu la teva veu interior.

Aaahhhhhhhhh, que no saps que hi és?????, qué no saps que et parla???. Ho veus...???????

Aquesta és la veu que et busca i que et guia, és sense cap mena de dubte, el millor consell que pots escoltar.

Atrau puresa als teus sentiments i et dona la llibertat de ser la persona que realment vols ser. Prova-ho i veuràs que totes les respostes que busques les tens tancades en aquesta, teva veu interior.

Un dels proverbiis de Lao-tsé diu: " Fem un atuell ( vasija), d´un tros d´argila, i és, l´espai buit del seu interior , el qué el fa veritablement útil. Fem portes i finestres per una estança i en definitiva, son aquests espais buits, els qué la fan habitable. Així, mentre lo tangible posseeix qualitats, és lo intangible el que ho fa veriatablement últil".

Oblida´t de la resta del món per un instant, avui tu ets l´únic que importa, tanca els ulls i respira profundament, deixa´t portar i para atenció només als bategs del teu cor, mentre segueixes el seu compàs, sense ni adonar-t´en aquesta veu interior s´obrirà pas i t´escoltaràs clara i nítidament.

Aprenem a parlar, a caminar, a córrer, a cridar....... a un munt de coses i ens oblidem d´aprendre a escoltar i el qué és més important, ens oblidem de saber-nos escoltar.

.

MOLTES GRÀCIES 23!!!!!!!!!!!!. " Que te vaya Bonito!!!!"

En aquesta societat en la que vivim, tan donada a fer judicis sobre el proïsme, moltes vegades sense pensar que probablement sempre acabem ferint a algú, és francament difícil parlar dels altres amb coneixement de causa. Sempre ens deixem guiar pel que sentim a dir, o pel que creiem que ha passat i moltes vegades només els veritablement implicats saben del cert el que ha passat, el que passa o el que passarà.
Després d´aquesta temporada que hem passat,començant pel sotrac inesperat del gran 21, potser tots hauríem de fer una mica una reflexió. Els homenatges postums estan molt bé, i no m´interpreteu malament,però no hi ha res més reconfortant que a un li reconèixin els mérits en vida.
Tothom que ha practicat esport a nivell professional o amater en qualsevol de les seves disciplines, sap perfectament que mantenir el màxim nivell durant un període de temps massa llarg és quelcom difícil,les condicions i habilitats físiques, no només s´han de treballar, sinó que a més s´han de mantenir i requereixen de voluntat, esforç i sacrifici, i del ingredient més important per mí, que les maleïdes lessions et respectin. Dit això i deixant de banda, el que hagi pogut passar realment amb les relacions entre el club i el Sr Raül Tamudo, deixant de banda qui té o no té raó, deixant de banda els mérits o demérits d´uns i dels altres per arribar a on s´ha arribat, penso amb la mà al cor, que aquest Sr és mereix un adeu com cal.
Per mí, tots i cada un dels jugadors que han passat per l´Espanyol, més bons o més dolents,més comunicatius o menys, mereixen un respecte per qué ells han estat els que han vestit la meva samarreta i ells han estat, més encertats o no, els que han defensat al meu Espanyol.
La crítica sempre és fàcil, la lloança costa una mica més.
Si ja se, que molts penseu, que això és una obligació inherent quan signen un contracte, que per això sel´s paga, i és cert ells al final només han de fer la seva feina, però fredament, això no és el que és inherent en totes i cada una de les feines de tots els mortals??????????.
La implicació a nivell anímic no es pot comprar, és quelcom que neix d´un i que manifesta obertament, perqué com tots sabeu els sentiments, son difícils d´amagar.
Per això avui, sense saber encara a hores d´ara si demà tot i estan convocat, el Sr Tamudo saltarà al terreny de joc i tindrà la oportunitat de dir adeu a la seva afició i a la que ha estat casa seva, només us demanaria una mica de generositat.
Als que sempre heu estat Tamudistes, crec que sobren les paraules, als que no ho heu estat, no us vull convèncer de res i als que abans ho éreu i després de tots els aconteixements viscuts, heu canviat de parer, dir-vos que la rancunia i l´odi mai no porten enlloc que valgui la pena, que busqueu en els vostres records a aquell que us ha fet viure memorables tardes de futbol i alegríes, que tireu de memòria i sigueu sincers amb vosaltres mateixos i després decidiu si val o no la pena dir-li adeu pel que ha estat i pel que ens ha donat, res més.
Jo demà, no podré ser a l´estadi i sento haver-me de perdre en viu el seu adeu, però us puc assegurar, que des d´aquí té tot el meu reconeixent i la meva estima, per mí tot el que ens ha donat en aquests anys és infinitament superior a tot el que fora del terreny de joc s´hagi pogut dir d´ell, sigui cert o incert, que tampoc ho se, però que és quelcom que a mi francament no m´interessa.
No sóc ningú per jutjar-lo, només ell i els que coneixent de primera mà, per qué ho han viscut ho han de ressoldre, la seva consciencia és la que amb ells ha de viure.
No el vull jutjar pel seu carácter, per la seva manera de ser o de fer a la vida, cada un és com és i se l´accepta o no, per mí no hi ha res més.
El meu judici de valor, el faig de Tamudo jugador al terreny de joc. Per mí s´ha deixat la pell i l´ànima tots aquests anys, m´ha donat alegríes i satisfaccions a nivell futbolístic i les seves llàgrimes al ulls al aeroport l´any que havia de marxar a Glaswou em van robar el cor, ho sento, és el que sento i el que penso i respecto infinitament a qui no pensi, ni senti com jo, és la grandesa de l´ésser humà, que tots som únics i irrepetibles.
Així doncs dit això acabo. Sr Raúl Tamudo Montero, el gran 23 Periko, Moltes Gràcies per tot!!!!!!!!!.
Que el viatge que a partir d´ara comences et sigui favorable, et desitjo el millor dels èxits esportius i personals. En aquest cor Periko, el meu sempre hi guardaré un gran record.
Que te vaya bonito Raül!!!!!!!!!!!.

.

COR TRENCAT

( Aquest any en principi no tenia la intenció d´escriure res, però després he pensat que un 36è Aniversàri d´una Penya com la nostra no es celebra cada dia, així qué estic un any més deixant-me portar per les emocions que els meus dits aconsegueixen dibuixar.
En primer lloc felicitar a la Penya i als meus companys de junta,per aquest nou aniversàri, després d´un any feixuc i ple d´emocions en clau balanc i blava. Moltíssimes Felicitats a tots!!)

COR TRENCAT:
Avui després de sis messos, provaré d´escriure sense que una llàgrima llisqui galta avall, i dic provaré perqué encara no n´estic convençuda de qué això sigui possible.
Després d´una passada temporada d´infart, en la que la trajectòria de l´equip ens va fer patir a extrems insospitables, finalment amb la força d´un sentiment, només entés en clau blanc i blava, vam aconseguir amb molt de coratge i molta unió redreçar una situació que semblava abocada al fracàs més directe i absolut per molts.
Tots sabeu, que ens va costar Deu i ajuda aconseguir transformar tanta negativitat en esperança i si recordeu el meu escrit de l´any passat titulat" La Gran Crisi Perica: Antítesi d´un sentiment, vaig voler expressar aleshores el que més tard es va produir, aquest ressorgiment de la força d´un sentiment que l´afició va fer bategar de nou i la va encomanar a l´equip. Tots junts vam lluitar i vam superar totes les expectatives.
L´Espanyol va quedar en 10è lloc, impensable per a molts, pocs messos enrere.
Després van venir els agraïments i la gran peregrinació perica a Montserrat, dia memorable per cert.
Va anar passant l´estiu i les ganes de fer les coses ben fetes no hi faltaven i a més teníem a les portes la gran inaguració.
El dia 2 d´agost del 2009 els pericos tornàvem a casa, una casa anyorada durant dotze anys a l´èxil.li de Montjuïc.
Semblava que res podia ser tan gran i tan emocionant com aquell dia, L´Estadi de Cornellà el Prat es vestia de gala amb una emotiva i magnífica festa d´inaguració, recordant la nostra memòria històrica més de cent anys d´orgull perico i moltíssims herois als que retre homenatge, aquella tarde nit els ulls de molts pericos brillaven emocionats entre llàgrimes d´alegria, emoció i nostàlgia i amb l´esperança que a partir d´aquell instant el nostre estimat temple ens portaría moltíssimes satisfaccions. Vam gaudir a més d´un gran partit amb el Liverpool, al que per cert li vam fer tres gols com tres sols, però després d´allò, ningú sospitava que el destí ens tenia un cop amagat.
El nostre equip va iniciar la pre-temporada i aquesta passava per la bella Italia.
La nit del 8 d´agost, Itàlia es va tenyir de negre i el cor dels pericos va deixar de bategar alhora, en el mateix instant, en el que el cor del nostre Capità s´apagava.
Recordo que la noticia em va sorprendreuns minuts abans de començar a la feina i que em va arribar per missatge de mòbil, la sotregada va ser brutal i abans de poder acabar de llegir-ho les llàgrimes brollaven dels meus ulls com una font.
Aquella nit, llarga, llarguíssima, va marcar un abans i un després del qué ha estat i serà la nostra història com a club, com a pericos i com a persones.
Incredulitat absoluta era el sentiment més expressat, però darrera d´aquella primera frase de negació tots sabíem que s´hi amagava una realitat pura i dura.
El món del futbol va quedar frapat, el món sencer s´en va fer ressó i a nosaltres, la gran família perica aquella nit se´ns va trencar el cor.
Bum bum, bum-bum,bum-bum-bum,bum-bum-bum............................Silènciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.
Milers de persones d´arreu van acudir en processó a retre homenatge al Gran Capità, de totes condicions i colors, i l´únic que es repetia era la incredulitat més absoluta.
El Nostre Estimat Capità, Dani Jarque, ens va deixar una nit d´agost a tots amb el cor trencat.
Després de sis mesos sense ell, encara és hora d´ara que sóc incapaç de llegir res que parli d´ell sense emocionar-me, sense que s´em faci aquell incòmode nus a la gola que precedeix al plor més sentit.
Recuperar-se d´una cosa així, vol temps i força, vol unió i lluita, i sobretot saber que aquells que ens deixen no desapareixen per sempre, sinó queviuen en nosaltres, mentre els recordem.
I el Meu Capità al cel, juga cada diumenge a l´estadi de Cornellà, i ell sap que ho sabem perquè el minut 21 de cada partit és seu.
Estimat Dani, et trobem a faltar, ens vas deixar sense avisar i vas marxar sense veure la careta de la teva filla Martina, però sàpigues que la gran família perica vetllarà sempre per tu i per ella, i sabrà de ben segur qui era el seu Pare.
El Gran Dani Jarque, l´home de l´etern sonriure, afable, amigable, una excel.lent persona i l´amic que tots voldríem tenir.
Dani descansa tranquil, des del dia que vas marxar el nostre cel és més balnc i balu que mai.
No t´oblidarem.
La teva presència és més forta que la teva absència.
Us havia promés que ho intentaria, però ja us dic ara que no ha estat possible i m´en alegro, perqué això vol dir que el meu cor trencat encara batega, s´emociona i t´anyora Dani.
Ara només desitjo, que poc a poc tots ens recuperem del tot i que l´equip per fi trobi el rumb que es mereix, penseu per un moment, si per nosaltres ha estat un cop dur, que no ha estat pels seus companys d´equip, amb els que ha compartit molts anys, moltes hores i molts minuts. Un pot fer el cor fort per tirar endavant, però això no treu que els professionals siguin personetes fràgils també amb els cor trencats.
Molts ànims a tots!!!!!!!!. Junts podem i ho sabem, ja ho hem demostrat abans.
Tornem a crear l´energia suficient per donar l´empenta necessària, el demés amb ganes i treball sabem qué és possible.
La força d´un sentiment ara més que mai!!!!!!!!!!!!.
Visca L´Espanyol, Visca Dani Jarque i Visca la Penya de LLoret!!!!!!!!!!!!.

10 de febrer de 2010.
( La nostra festa d´Aniversàri s´havia de celebrar el dia 13 de març, però degut a la gran nevada i als seus efectes devastadors, la vam ajornar al dia 23 d´Abril, així que ja ho sabeu, si us ve de gust compartir una nit d´espanyolisme amb nosaltres ja ho sabeu!!!!!!!!!!!!!!.)

Ave Fénix!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.

Esta noche en la penumbra de mis sueños, te he visto dando vueltas entre mis emociones.Por un instante he dudado, pero estando frente a tí, me he dado cuenta que tus ojos no mienten. Una sensación extraña ha invadido todo mi ser y he comprendido, que te necesito.

En estos dias en los que sólo he sido poco menos de la sombra de lo que fuí,necesitaba encontrarte de nuevo.

Te he preguntado: ¿ dónde has estado? y tu respuesta ha sido clara,esperando a que tuvieras la necesidad de buscarme y de encontrarme. Sabia que lo harias, porqué nadie puede vivir sin su esencia.

Cara a cara, con mi yo,me he visto desde fuera, como si mi cuerpo y mi alma se vieran por primera vez frente a frente, ambos nos necesitamos para seguir el camino, un cuerpo sin alma se queda varado, en cambio un alma sin cuerpo, siempre vuela, siempre busca horizontes nuevos que conquistar.

En estos dias,en los que mi corazón se habia parado, mi alma tenia la necesidad de volar, de dejarme sola, para que comprendiera, que todo aquello contra lo que no luchamos se queda anclado en nosotros, como un peso arduo imposible de arrastar.

Mi alma estos dias ha seguido su camino,ha viajado buscando respuestas, ha sido más inteligente que yo.

Esta noche me ha mirado frente a frente y no sólo me ha mirado, me ha tendido su mano.

Absorta y confundida,una leve sonrisa se ha esbozado en mi rostro y he comprendido que sólo debía alargar mi mano y coger la suya tan fuerte como me fuera posible.

Fundidas en un cálido abrazo,he sentido como la paz me invadia de nuevo y como ese corazón paralizado y roto poco a poco zurcia las heridas y volvía a latir, primero muy despacio y al compás hasta recobrar su ritmo.

Esta noche he comprendido, que incluso cuando más perdidos y paralizados estamos, somos capaces de enfretarnos cara a cara con nuestro yo más interno y es entonces cuando fusionamos, cuerpo alma y corazón, cuando somos capaces de salir de las sombras y volver a amanecer.

A veces es necesario detenerse en el camino, entrar en conflicto y ser capaz de resolver nuestros própios miedos.

Nadie es capaz de seguir adelante cuando pierde su esencia, lo que uno es, para lo bueno o para lo malo.

Así que hagas lo que hagas, nunca dejes de ser tú, tu própia esencia, ella es la única que buscará en lo más profundo de tu ser, esa fuerza interior que todos llevamos dentro y que a veces somos tan incapaces de encontrar.

A tí, que me has herido en lo más profundo, te diré sólo: Muchas Gracias!!!!!!!!!!!!.

Gracias porque en la penumbra de mis noches he aprendido ha luchar, Gracias porque lo que no te mata, te hace más fuerte. En definitiva, Gracias porque ahora se que soy mas fuerte.

Y volveran a herirme, seguro, porque cuando una entrega el corazón siempre se expone a que la hieran, pero esa es mi esencia, poner el corazón y el alma en todo lo que quiero y en todos y cada uno de mis sueños.

Ahora se que todo cuanto venga no puede volver a diseminar mi esencia, ahora se que soy como soy y me gusta y que todo áquel que quiera algo de mí sabe como y dónde encontrarme. Yo seguiré esperando a que alguién sepa apreciar aquello que algunos no supieron ver en mí o no tuvieron la valentía siquiera de intentarlo.

Que te vaya bonito!!!!!!!!!!!!.

Pd: Pase lo que pase, nunca permitas que nadie tenga la capacidad de robarte el alma!!!!!!!!!!!!!.



Montse 05/03/10

Soledat extranya amiga

Soledat, extranya amiga.
Soledat, fidel companya.
Miri on miri, vagi on vagi,
ella sempre és rera l´ombra d´una il.lusió.
Un dia l´abandones i l´altre topes amb ella,
un dia l´anyores i a l´altre no pots desenpallegar-t´en.
Ara ets aquí, en aquest precís instant noto la teva presència,
és que no pots oblidar-te del meu rostre?.
Com ho haig de fer per qué un alé d´esperança faci que et disipis
en el ventijol d´una nit estelada?.
Amiga, companya inseparable.
Rebel davant la multitud, absent entre els lligams
i a voltes tan necessària.


Montse-09/08/92.


.

Si Mires

Si mires al fons
allà on el mar i el sol
s´estimen veuràs el meu rostre....

Si mires amunt
allà on acaba un camí i en comença un altre
escoltaràs la meva veu.....

Si mires dintre teu
allà on l´ànima és una de tot
sentiras la meva ànima.....

No importa on morin els teus ulls
jo sempre estaré al teu costat,
més enllà del temps i la distància

Perqué m´has ensenyat massa coses
qué no puc OBLIDAR.......



.